Després de molts anys vinculat al piragüisme, he vist entrenadors amb grans coneixements tècnics fracassar en la gestió de persones. I també he vist entrenadors amb menys recursos transformar grups normals en equips extraordinaris.
Amb el temps he arribat a una conclusió: les preguntes més importants no les fem als esportistes. Ens les hauríem de fer a nosaltres mateixos.
En l’alta competició, és fàcil pensar que la nostra força com a entrenadors prové dels plans d’entrenament, dels volums acumulats, de les sèries ben calculades o dels resultats aconseguits. Tot això és important. Però els entrenadors que realment deixen empremta descobreixen, tard o d’hora, que abans de dirigir un grup han d’aprendre a dirigir-se a si mateixos.
Les preguntes poderoses no són eines tàctiques ni fórmules secretes. Són miralls. Miralls que ens retornen la imatge més honesta —i sovint més incòmoda— del professional que som i del que podem arribar a ser.
S’assemblen a aquelles escletxes de la roca per on entra la primera llum del matí quan baixes al riu: petites, silencioses, però capaces de canviar-ho tot.
Aquí tens cinc preguntes que, al meu entendre, qualsevol entrenador d’alta competició hauria de plantejar-se de tant en tant.
1. Des d’on estic entrenant: des de les meves conviccions o des de les meves pors?
Moltes decisions tècniques que prenem tenen una explicació aparentment racional. Però, si aprofundim una mica, de vegades descobrim que darrere hi ha la por.
Por a canviar una metodologia que sempre hem utilitzat. Por a perdre el control del grup. Por a equivocar-nos davant dels esportistes. Por a assumir riscos en moments importants de la temporada.
En el piragüisme és fàcil caure en aquesta dinàmica. Continuem repetint determinats exercicis, determinades estructures de sessió o determinades estratègies simplement perquè ens resulten familiars. No perquè siguin necessàriament les millors.
Un entrenament construït sobre la por pot semblar sòlid mentre les coses funcionen. Però quan arriben les dificultats, les lesions, els mals resultats o els canvis de context, sovint apareixen les seves febleses.
Preguntar-nos des d’on estem prenent les decisions ens ajuda a recuperar la coherència i a liderar amb més serenitat.
2. Quina conversa important estic evitant tenir?
En qualsevol equip hi ha converses que sabem que hauríem de tenir i que anem ajornant.
Les converses no desapareixen perquè les ignorem.
S’acumulen.
Són com la sorra que es diposita lentament al fons del riu. Durant molt temps sembla que no passa res. Però arriba una crescuda i tot allò que s’havia anat acumulant reapareix de cop.
Et pots trobar un equip bloquejat durant mesos per qüestions que s’haurien pogut resoldre amb una conversa sincera de quinze minuts.
La comunicació directa no elimina tots els problemes, però evita que es converteixin en conflictes molt més grans.
3. Quin impacte tenen els meus silencis i les meves paraules en els esportistes?
L’entrenador no comunica només quan parla.
També comunica quan calla.
Després d’una baixada amb un error important, molts tècnics sentim la necessitat immediata d’explicar què ha passat. De corregir. D’analitzar.
Però, de vegades, el millor feedback és esperar.
Donar uns segons perquè sigui el mateix esportista qui identifiqui l’error, expressi què ha sentit i proposi una solució.
Una paraula dita en el moment adequat pot reforçar la confiança. La mateixa paraula, pronunciada en un altre context, pot generar dubte o frustració.
Els esportistes no recorden només els exercicis que els proposem. Recorden com els fem sentir durant els moments importants.
Per això val la pena preguntar-nos sovint quines ones estem generant al nostre voltant.
4. En quin punt estic frenant el creixement dels meus esportistes?
Un dels grans reptes de l’entrenador és saber quan ajudar i quan deixar espai.
Sobretot quan treballem amb joves promeses.
És fàcil revisar-ho tot, decidir-ho tot i controlar-ho tot amb la millor de les intencions. Però també és fàcil convertir-nos, sense voler-ho, en un obstacle per al desenvolupament de l’autonomia.
Haurà de gestionar nervis, adaptar-se a situacions noves i resoldre problemes per si mateix.
Si sempre som nosaltres qui trobem les respostes, potser estem limitant la seva capacitat de créixer.
Confiar en els esportistes no significa abandonar-los. Significa preparar-los perquè, progressivament, necessitin menys dependència i assumeixin més responsabilitat.
5. Quin llegat estic construint, vulgui o no?
Tots els entrenadors deixem empremta.
La qüestió és si som conscients de quina empremta estem deixant.
Les medalles, les classificacions i els resultats formen part de l’esport. Però el llegat d’un entrenador acostuma a ser molt més profund.
Es construeix en la manera com gestionem els errors. En el respecte que mostrem cap als esportistes. En la cultura de treball que promovem. En els valors que transmetem quan ningú no ens observa.
Anys després d’acabar una etapa esportiva, molts palistes no recordaran exactament una sessió concreta o una competició determinada.
Però sí que recordaran com els va influir la persona que els entrenava.
Pensar en el llegat és deixar de veure’s únicament com un gestor de sessions per convertir-se en un constructor de persones i de cultura esportiva.
La línia que comença dins
Entrenar en alta competició no consisteix únicament a acumular coneixement, experiència o hores d’aigua.
Consisteix també a entendre que cada decisió, cada silenci i cada conversa tenen conseqüències que van molt més enllà d’una sessió o d’una temporada.
Les preguntes incòmodes no debiliten l’entrenador.
El fan més conscient.
I quan un entrenador s’atreveix a mirar-se amb honestedat, pren millors decisions, acompanya millor els seus esportistes i dona més sentit al projecte que lidera.
No per entrenar més fort,
sinó per entrenar millor.
.png)
