La Fosca i Andorra unides per la llegenda de Pirene
La sortida comença el dia abans. Arribo a Palamós abans de la posta de sol, el dia 16 el sol es ponia a les 17.40 h. El moment és molt maco, hi ha poca gent al port i la vista és espectacular. Us deixo un parell de fotos perquè ho pogueu apreciar. Un consell per a caiaquistes, i no caiaquistes, en un bar angles NO demaneu tapes, no ho feu, no son gens bones.
Marxo a dormir a la Fosca i a les vuit del matí ja he deixat el meu caiac a la platja, l’he deixat a l’esquerra de la roca Fosca, que dóna nom a la cala. Segurament els meus companys de pala sortiran per la dreta, però evidentment si jo poso el caiac a la dreta ells sortiran per l’esquerra, així que millor no patir (Principi de Murphy).
Poc a poc els companys de Pagaia van arribant i els caiacs, tal com havia previst, van a la dreta. Embarco per l’esquerra, moure el caiac carregat per terra s’em fa molt costa amunt, i desembarco per la dreta quan ja estan fent els escalfaments seguint la Dominique. M’he perdut la presentació però ja aniré coneixent els companys durant l’excursió, el que no em perdo és la llegenda de la roca Fosca, que dona nom a la platja que, com la resta d’històries, ens explicarà en Manel. Com que no he trobat la història a la xarxa, us explico el que recordo i el que he anat completant amb els mites i llegendes de l’antigor.
La princesa Pirene, filla de Bebrix i una deessa de l'aigua, després d'haver fet l’amor amb Heracles, va deixar la casa del seu pare per trobar un racó a la Costa Brava on recordar el seu estimat. Buscant, va trobar una petita platja. La suavitat de la sorra als peus nus la va deixar meravellada. I allà, mig a l'aigua, mig a la platja, hi va manar construir un palau. Va passar el temps i el senyor que habitava el castell situat al promontori de l'esquerra, extasiat amb la princesa, va intentar enamorar-la, però els seus esforços van ser en va. Sentint-se menyspreat i humiliat, una nit, mentre tothom dormia, va calar foc al palau. Les ruïnes cremades, on les onades van batre durant segles, van quedar reduïdes a una gran roca negra que va donar el nom a la platja de la Fosca.
Heracles va tornar, però Pirene ja era morta i per enterrar-la va acumular un grapat de roques i va formar un cordillera, els Pirineus, per honrar la seva memòria, i allí al bell mig dels Pirineus va deixar una petita vall que desprès s’anomenaria Andorra.
Embarquem a les 10.46 h i sortim cap a Cala Estreta, abans farem les aturades de rigor a Platja Castell i S’Alguer on escoltarem les breus Històries de Mar que ens explica en Manel.
Arribem a s’Alguer, un bon racó on encara podem trobar les velles cases dels pescadors “degudament” conservades, algunes més ben conservades que d’altres, una petita meravella al nostre Mediterrani. En Manel en té més informació al seu blog, a continuació teniu l’ENLLAÇ
Davant de la Platja Castell ens agrupem i en Manel ens explica la lluita d’un poble, Palamós, en defensa de l’última platja lliure d’edificacions i de com la mateixa Generalitat va trigar mes de 10 anys a acceptar incloure la platja del Castell al PEIN, malgrat que una votació popular a la ciutat de Palamós, un referèndum legal, amb mes del 60% de participació i gairebé un 70% a favor de no edificar Castell, havia demanat això.
Teniu més informació a l’ENLLAÇ d’en Manel.
És curiós com depenent de com van les coses un referèndum té un valor o un altre, és clar que el poder sempre tracta de perpetuar-se.
Aquest cop sí que passo per la Foradada, bé, passo jo, i passem tots.
Després d’alguns petits ensurts, amb en Jordi i n' Evaristo, en Jordi bolca en entrar en un freu mentre el seu caiac bolcat és una joguina en mans de les pedres i les onades que se'l disputen, i l’Evaristo que l'intenta rescatar, però el seu caiac queda entre la pedra i l'onada, també acaba nedant amb en Jordi, arribem a cala Estreta. Jo hores d'ara, escrivint aquesta entrada, encara sento el CATACRACK del seu caiac contra les roques, que no presagia res de bo. Mentre en Manel s’endu el caiac d’en Jordi, l'Evaristo reembarca en el seu i jo recupero en Jordi sobre el meu i l’arrosego per mar fora del atzucac on estava. En Jordi amb els primers símptomes de congelació es fica en el su caiac, ja fora de tot l’enrenou. Avui en Quico no és a cala Estreta, però la seva cabana, com sempre, està oberta de bat a bat.
Us deixo també l’entrada de l’ENLLAÇ d’en Manel sobre cala Estreta.
L’Evaristo comença a reparar el caiac, en Jordi es treu el vestit mig sec i també revisem el seu caiaci, que no té res. Ara, quan escric aquest BLOG, pensant en el caiac d’en Jordi, em ve a la memòria aquell poema de José de Espronceda que feia
Hojas del arbol caidas
juguetes del viento son.
En el nostre cas podríem escriure
Caiacs en el mar volcados
juguetes de las olas son
A cala Estreta, malgrat que no ho havíem planificat així, dinem tot esperant que la reparació del caiac de l' Evaristo quedi enllestida.
Abans de la sortida trobem a faltar una de les emissores del club que portava n'Evaristo. Un grup de 3 surt per mar en caiac i un de 2 surt per terra. Van al punt on hem tingut el sarau, i al final tornen amb l'emissora perduda. Bones emissores, aquestes iCom, floten de veritat!
Sortim de cala Estreta a les 13.41 h en direcció a les Illes Formigues. A la tornada, perquè allí és força difícil estar junts, en Manel ens explica la batalla de les Formigues entre Roger de Llúria i els francesos, el millor de tot és el final de la història. Com era costum en aquella època, als presoners que no pagaven rescat, se'ls treien els ulls; bé, a tots no, un el deixaven borni perquè guiés la resta davant del rei Felip III de França. Sempre hi ha hagut gent una mica bèstia!
Després del desastre de la seva flota, el rei de França va demanar una treva a Roger de Llúria. Segons explica el cronista Bernat Desclot, els ambaixadors francesos van amenaçar-lo, en nom del Rei Felip III de França, amb armar tres-centes galeres si no s'avenia a la treva. Roger de Llúria va respondre:
"Ja en podrà armar tres-cents o deu mil si vol el rei de França, que no crec que tingui ganes d'encontrar me ni vaixell de cap mena s'atreveixi a creuar la mar; més, que dic, vaixell!; no crec que cap peix gosi alçar-se sobre lo mar si no porta un escut o senyera del Rei d'Aragó en la cua per mostrar guiatge d'aquell noble senyor el rei d'Aragó e Sicília!".
A L’ENLLAÇ d’en Manel teniu més informació sobre aquesta i d'altres batalles.
A la Dominique no li agraden aquestes històries, i encara li agrada menys la història de la cala del Crit.
Segons la llegenda, una nau barbaresca va fondejar en aquella zona en ser sorpresos per una intensa boira. El pirates es van refugiar a la cala de la Font Morisca, al costat del Crit, per carregar aigua dolça. Quan estaven a la platja, els moriscos van sentir el cant d’un gall que provenia del mas de Cal Gall Peric i el capità de la nau anomenat Amara, va arribar fins al mas. Tres dels quatre membres de la família es van poder escapar i els moros van capturar una de les dues filles, que la que van portar fins a la platja del Crit. A partir d’aquest moment hi ha diverses versions sobre la mateixa història.
Sembla ser que la noia, en resistir-se a ser raptada va mossegar el capità Amara, i aquest va decidir tallar-li el coll. El crit que va fer la donzella en ser assassinada va ser tant gran que es va sentir per tota la zona.
Una altra versió diu que la noia va mossegar el capità pirata i que va aconseguir escapar-se i el que es va sentir era el crit del pirata barbaresc.
Una tercera versió, aquesta és meva, diu que la noia va donar al capità pirata una puntada de peu als .., i que va aconseguir escapar-se i el que es va sentir era el crit de dolor del pirata barbaresc. En el que sí que coincideixen els tres finals és que els pirates van saquejar i cremar el mas.
A l'ENLLAÇ d'en Manel teniu tota la história.
La història de la Banyera de la Russa (a cala Massoni) segur que li agrada més a la Dominique, no hi ha sang-i-fetge.
La història de la Banyera de la Russa és més simpàtica i més humana. El cap Roig era propietat dels Woevodsky. A la Dorothy, la mestressa de la casa, li agradava banyar-se en les aigües netes de cala Massoni. Aquest indret va ser batejat per la població local com a “la Banyera de la Russa”. Allà els capricis de la natura formen una veritable piscina natural amb un túnel on Dorothy prenia els seus banys.
La llegenda conta que les anades de Dorothy cap a la cala eren seguides amb molta atenció pels curiosos i pescadors, que aprofitaven per plantar el palangre per la zona quan ella baixava a banyar-se. I és que, segons sembla, Dorothy, una dama d’una bellesa extraordinària, es banyava conilla. Això però, és clar, és només una llegenda.
La história de la Banyera de la Russa (Cala Massoni), la podeu llegir a l'ENLLAÇ
La tornada la fem directes, pràcticament no fem cap freu; bé, en John i jo en fem un parell.
Mitja hora després, a les 16.17 h, arribem puntuals a la Fosca.
Avui no faig esquimo, el meu cos encara no està per això.
Després, sobre les 18 h anem l'Hotel Ancora a fer una cervesa, i a les 19 h cada ovella cap al seu corral.
Moltes gràcies a tots el companys de pala
Pepe,Jordi,Julia,Manel,Stella,David,Pep,Brisa,John,Dominique,Teresa,Evaristo,Jose Luis,Joan,Olivier,Vicky,Artur,Pep, heu estat un grup molt divertit, i espero que ens retrobem en properes sortides.
Algunes dades de la sortida
Anada
De la Fosca a cala Estreta
De la Fosca a cala Estreta
- Distància: 5,6 Km
- Temps: 2h 45m 12,9s
- Velocitat mitjana: 2,0 Km/h
- Velocitat màxima: 11,2 Km/h
- Temperatura: 17.7 ºC
Tornada
De cala Estreta a la Fosca passant per les Formigues i el cap Roig
- Distància: 8,64 Km
- Temps: 2h 35m 53,2s
- Velocitat mitjana: 3,3 Km/h
- Velocitat màxima: 9,0 Km/h
- Temperatura: 16.0 ºC
Ens veurem a l'aigua!
per cert,
