dissabte, 25 de juliol del 2026

2026.07.24 - Mònica Doria, subcampiona del món de canoa

 Una felicitació i una protesta

Primer de tot, una felicitació enorme, sincera i entranyable a Mònica Doria pel magnífic segon lloc aconseguit en la prova de canoa femenina dels Campionats del Món d’eslàlom 2026, disputats a Oklahoma City.

No ha estat només una gran final. Mònica ha completat una competició extraordinàriament sòlida de principi a fi: (Enllaç a les dades)

A les classificatòries, va obtenir el segon millor temps amb 93,48 segons, sense cap penalització i només a 29 centèsimes de la primera classificada.

A la semifinal, va ser la més ràpida de totes amb 98,03 segons, novament sense penalitzacions.


A la final, va aconseguir la medalla de plata amb 103,04 segons, també sense cap penalització, i va acabar a 2,52 segons de la campiona mundial, la txeca Tereza Kneblová.

Tres baixades i cap penalització: una demostració extraordinària de velocitat, precisió, regularitat i capacitat competitiva.  Mònica Doria torna a situar Andorra entre les grans potències de l’eslàlom mundial, aquesta vegada amb una extraordinària medalla de plata en C1 femení. Els Campionats del Món d’Oklahoma formen part del calendari oficial de la Federació Internacional de Canoa.

Felicitats, Mònica!!. 

Una abraçada enorme i tot el nostre reconeixement.

El resultat és teu, del teu equip tècnic, de la teva família i de totes les persones que t’han acompanyat durant tants anys. Però també és un resultat que fa visible Andorra al món.

I precisament per això, després de la felicitació, toca la protesta.


Un país amb una subcampiona mundial, però sense una instal·lació pròpia

Mònica Doria fa anys que competeix a l’elit internacional. Ha participat en Jocs Olímpics, Copes del Món, Campionats d’Europa i Campionats del Món. Avui és subcampiona mundial de canoa.

Però el Principat d’Andorra continua sense disposar d’una instal·lació pròpia, específica i operativa on els infants i els joves del país puguin descobrir, aprendre i entrenar regularment l’eslàlom.

Dit sense embuts:

Andorra té una subcampiona del món d’eslàlom, 

però no té una escola pròpia d’eslàlom al país.

No és una contradicció menor. És una anomalia esportiva.

Durant tots aquests anys, Mònica Doria i els altres palistes andorrans han hagut de desenvolupar bona part de la seva preparació a la Seu d’Urgell, aprofitant les instal·lacions del Parc Olímpic del Segre.  És un centre excepcional, amb un canal específic de competició, un canal d’iniciació, zones d’aigua plana i una infraestructura reconeguda oficialment com a centre especialitzat de tecnificació esportiva de piragüisme en eslàlom.

Andorra ha tingut la fortuna de disposar d’aquesta infraestructura molt a prop. Però tenir una instal·lació a prop no és el mateix que tenir un projecte propi.

El juny de 2025 es va anunciar la possibilitat de construir al Prat del Senzill, a Sant Julià de Lòria, un camp de pràctiques destinat al piragüisme. L’objectiu declarat era precisament que els esportistes andorrans no haguessin de desplaçar-se sempre fins al Parc del Segre. Tanmateix, el projecte es trobava encara en una fase embrionària, pendent d’un estudi de viabilitat i sense terminis concrets. (Cadena SER)(Diari d'Andorra)

Mentrestant, els anys passen, 

les medalles arriben i la base continua esperant.

Les medalles no poden substituir una política esportiva

És fàcil felicitar una esportista quan puja al podi. És fàcil publicar-ne una fotografia, celebrar-ne el resultat i presentar-la com a exemple de l’esport andorrà.

El que és més difícil és construir les condicions perquè darrere seu apareguin nous palistes.

Una esportista excepcional pot superar moltes mancances gràcies al talent, al treball, a la perseverança i al suport del seu entorn. Però un país no pot basar el desenvolupament d’un esport en l’excepcionalitat d’una sola persona.

Sense una instal·lació pròpia i sense una escola estable:

  • els infants andorrans gairebé no tenen l’oportunitat de conèixer l’eslàlom;
  • la captació de nous palistes és extraordinàriament difícil;
  • la formació depèn d’instal·lacions situades fora del país;
  • i els èxits de l’elit no es transformen en una estructura esportiva de base.

No cal construir immediatament un canal olímpic com el de la Seu d’Urgell. Però sí que cal una zona d’iniciació segura, unes instal·lacions dignes, material, tècnics i un programa continuat que permeti començar des de la base.

Perquè una medalla mundial hauria de ser molt més que una fotografia institucional.

Hauria de ser una oportunitat.

Felicitats, Mònica. 

I ara, que ningú no miri cap a una altra banda


Avui toca celebrar una actuació magnífica i una medalla extraordinària.

Però demà caldrà tornar a fer la mateixa pregunta:

Quants anys més haurà de continuar Andorra celebrant els èxits de Mònica Doria abans de crear les condicions perquè un nen o una nena pugui descobrir l’eslàlom sense haver de sortir del país?

Mònica ja ha fet la seva part.

Ha entrenat, ha competit, ha representat Andorra i ha pujat al podi d’un Campionat del Món.

Ara correspon a les institucions fer la seva.

Felicitats, Mònica, per aquesta magnífica medalla de plata.

I a qui tingui responsabilitats en l’esport andorrà:

menys fotografies amb les medalles i 

més instal·lacions al país perquè pugui arribar la generació següent.

dimecres, 1 de juliol del 2026

Entrenar: les preguntes que tot entrenador hauria de fer-se

 Després de molts anys vinculat al piragüisme, he vist entrenadors amb grans coneixements tècnics fracassar en la gestió de persones. I també he vist entrenadors amb menys recursos transformar grups normals en equips extraordinaris.

Amb el temps he arribat a una conclusió: les preguntes més importants no les fem als esportistes. Ens les hauríem de fer a nosaltres mateixos.

En l’alta competició, és fàcil pensar que la nostra força com a entrenadors prové dels plans d’entrenament, dels volums acumulats, de les sèries ben calculades o dels resultats aconseguits. Tot això és important. Però els entrenadors que realment deixen empremta descobreixen, tard o d’hora, que abans de dirigir un grup han d’aprendre a dirigir-se a si mateixos.

Les preguntes poderoses no són eines tàctiques ni fórmules secretes. Són miralls. Miralls que ens retornen la imatge més honesta —i sovint més incòmoda— del professional que som i del que podem arribar a ser.

S’assemblen a aquelles escletxes de la roca per on entra la primera llum del matí quan baixes al riu: petites, silencioses, però capaces de canviar-ho tot.

Aquí tens cinc preguntes que, al meu entendre, qualsevol entrenador d’alta competició hauria de plantejar-se de tant en tant.


1. Des d’on estic entrenant: des de les meves conviccions o des de les meves pors?

Moltes decisions tècniques que prenem tenen una explicació aparentment racional. Però, si aprofundim una mica, de vegades descobrim que darrere hi ha la por.

Por a canviar una metodologia que sempre hem utilitzat. Por a perdre el control del grup. Por a equivocar-nos davant dels esportistes. Por a assumir riscos en moments importants de la temporada.

En el piragüisme és fàcil caure en aquesta dinàmica. Continuem repetint determinats exercicis, determinades estructures de sessió o determinades estratègies simplement perquè ens resulten familiars. No perquè siguin necessàriament les millors.

Un entrenament construït sobre la por pot semblar sòlid mentre les coses funcionen. Però quan arriben les dificultats, les lesions, els mals resultats o els canvis de context, sovint apareixen les seves febleses.

Preguntar-nos des d’on estem prenent les decisions ens ajuda a recuperar la coherència i a liderar amb més serenitat.


2. Quina conversa important estic evitant tenir?

En qualsevol equip hi ha converses que sabem que hauríem de tenir i que anem ajornant.

Pot ser una conversa sobre el compromís d’un esportista. Sobre una actitud que està perjudicant el grup. Sobre unes expectatives poc realistes. O simplement sobre una situació que tots veuen però ningú verbalitza.

Les converses no desapareixen perquè les ignorem.

S’acumulen.

Són com la sorra que es diposita lentament al fons del riu. Durant molt temps sembla que no passa res. Però arriba una crescuda i tot allò que s’havia anat acumulant reapareix de cop.

Et pots trobar un equip bloquejat durant mesos per qüestions que s’haurien pogut resoldre amb una conversa sincera de quinze minuts.

La comunicació directa no elimina tots els problemes, però evita que es converteixin en conflictes molt més grans.


3. Quin impacte tenen els meus silencis i les meves paraules en els esportistes?

L’entrenador no comunica només quan parla.

També comunica quan calla.

Després d’una baixada amb un error important, molts tècnics sentim la necessitat immediata d’explicar què ha passat. De corregir. D’analitzar.

Però, de vegades, el millor feedback és esperar.

Donar uns segons perquè sigui el mateix esportista qui identifiqui l’error, expressi què ha sentit i proposi una solució.

Una paraula dita en el moment adequat pot reforçar la confiança. La mateixa paraula, pronunciada en un altre context, pot generar dubte o frustració.

Els esportistes no recorden només els exercicis que els proposem. Recorden com els fem sentir durant els moments importants.

Per això val la pena preguntar-nos sovint quines ones estem generant al nostre voltant.


4. En quin punt estic frenant el creixement dels meus esportistes?

Un dels grans reptes de l’entrenador és saber quan ajudar i quan deixar espai.

Sobretot quan treballem amb joves promeses.

És fàcil revisar-ho tot, decidir-ho tot i controlar-ho tot amb la millor de les intencions. Però també és fàcil convertir-nos, sense voler-ho, en un obstacle per al desenvolupament de l’autonomia.

L’esportista que aspira a competir al màxim nivell haurà de prendre decisions quan l’entrenador no sigui al seu costat.

Haurà de gestionar nervis, adaptar-se a situacions noves i resoldre problemes per si mateix.

Si sempre som nosaltres qui trobem les respostes, potser estem limitant la seva capacitat de créixer.

Confiar en els esportistes no significa abandonar-los. Significa preparar-los perquè, progressivament, necessitin menys dependència i assumeixin més responsabilitat.


5. Quin llegat estic construint, vulgui o no?

Tots els entrenadors deixem empremta.

La qüestió és si som conscients de quina empremta estem deixant.

Les medalles, les classificacions i els resultats formen part de l’esport. Però el llegat d’un entrenador acostuma a ser molt més profund.

Es construeix en la manera com gestionem els errors. En el respecte que mostrem cap als esportistes. En la cultura de treball que promovem. En els valors que transmetem quan ningú no ens observa.

Anys després d’acabar una etapa esportiva, molts palistes no recordaran exactament una sessió concreta o una competició determinada.

Però sí que recordaran com els va influir la persona que els entrenava.

Pensar en el llegat és deixar de veure’s únicament com un gestor de sessions per convertir-se en un constructor de persones i de cultura esportiva.


La línia que comença dins

Entrenar en alta competició no consisteix únicament a acumular coneixement, experiència o hores d’aigua.

Consisteix també a entendre que cada decisió, cada silenci i cada conversa tenen conseqüències que van molt més enllà d’una sessió o d’una temporada.

Les preguntes incòmodes no debiliten l’entrenador.

El fan més conscient.

I quan un entrenador s’atreveix a mirar-se amb honestedat, pren millors decisions, acompanya millor els seus esportistes i dona més sentit al projecte que lidera.

No per entrenar més fort,

sinó per entrenar millor.

Com hi podeu participar?

Si voleu coneixer les activitats que us proposem no deixeu de mirar e la pestanya del calendari. Si voleu proposar una activitat o demanar mes informació podeu enviar un em@il a

kayak.andorra@gmail.com

amb les vostres dades, i us respondrem el mes aviat possible.