Una felicitació i una protesta
Primer de tot, una felicitació enorme, sincera i entranyable a Mònica Doria pel magnífic segon lloc aconseguit en la prova de canoa femenina dels Campionats del Món d’eslàlom 2026, disputats a Oklahoma City.
No ha estat només una gran final. Mònica ha completat una competició extraordinàriament sòlida de principi a fi: (Enllaç a les dades)
A les classificatòries, va obtenir el segon millor temps amb 93,48 segons, sense cap penalització i només a 29 centèsimes de la primera classificada.
A la semifinal, va ser la més ràpida de totes amb 98,03 segons, novament sense penalitzacions.
A la final, va aconseguir la medalla de plata amb 103,04 segons, també sense cap penalització, i va acabar a 2,52 segons de la campiona mundial, la txeca Tereza Kneblová.
Tres baixades i cap penalització: una demostració extraordinària de velocitat, precisió, regularitat i capacitat competitiva. Mònica Doria torna a situar Andorra entre les grans potències de l’eslàlom mundial, aquesta vegada amb una extraordinària medalla de plata en C1 femení. Els Campionats del Món d’Oklahoma formen part del calendari oficial de la Federació Internacional de Canoa.
Felicitats, Mònica!!.
Una abraçada enorme i tot el nostre reconeixement.
El resultat és teu, del teu equip tècnic, de la teva família i de totes les persones que t’han acompanyat durant tants anys. Però també és un resultat que fa visible Andorra al món.
I precisament per això, després de la felicitació, toca la protesta.
Un país amb una subcampiona mundial, però sense una instal·lació pròpia
Mònica Doria fa anys que competeix a l’elit internacional. Ha participat en Jocs Olímpics, Copes del Món, Campionats d’Europa i Campionats del Món. Avui és subcampiona mundial de canoa.
Però el Principat d’Andorra continua sense disposar d’una instal·lació pròpia, específica i operativa on els infants i els joves del país puguin descobrir, aprendre i entrenar regularment l’eslàlom.
Dit sense embuts:
Andorra té una subcampiona del món d’eslàlom,
però no té una escola pròpia d’eslàlom al país.
No és una contradicció menor. És una anomalia esportiva.
Durant tots aquests anys, Mònica Doria i els altres palistes andorrans han hagut de desenvolupar bona part de la seva preparació a la Seu d’Urgell, aprofitant les instal·lacions del Parc Olímpic del Segre. És un centre excepcional, amb un canal específic de competició, un canal d’iniciació, zones d’aigua plana i una infraestructura reconeguda oficialment com a centre especialitzat de tecnificació esportiva de piragüisme en eslàlom.
Andorra ha tingut la fortuna de disposar d’aquesta infraestructura molt a prop. Però tenir una instal·lació a prop no és el mateix que tenir un projecte propi.
El juny de 2025 es va anunciar la possibilitat de construir al Prat del Senzill, a Sant Julià de Lòria, un camp de pràctiques destinat al piragüisme. L’objectiu declarat era precisament que els esportistes andorrans no haguessin de desplaçar-se sempre fins al Parc del Segre. Tanmateix, el projecte es trobava encara en una fase embrionària, pendent d’un estudi de viabilitat i sense terminis concrets. (Cadena SER)(Diari d'Andorra)
Mentrestant, els anys passen,
les medalles arriben i la base continua esperant.
Les medalles no poden substituir una política esportiva
És fàcil felicitar una esportista quan puja al podi. És fàcil publicar-ne una fotografia, celebrar-ne el resultat i presentar-la com a exemple de l’esport andorrà.
El que és més difícil és construir les condicions perquè darrere seu apareguin nous palistes.
Una esportista excepcional pot superar moltes mancances gràcies al talent, al treball, a la perseverança i al suport del seu entorn. Però un país no pot basar el desenvolupament d’un esport en l’excepcionalitat d’una sola persona.
Sense una instal·lació pròpia i sense una escola estable:
- els infants andorrans gairebé no tenen l’oportunitat de conèixer l’eslàlom;
- la captació de nous palistes és extraordinàriament difícil;
- la formació depèn d’instal·lacions situades fora del país;
- i els èxits de l’elit no es transformen en una estructura esportiva de base.
No cal construir immediatament un canal olímpic com el de la Seu d’Urgell. Però sí que cal una zona d’iniciació segura, unes instal·lacions dignes, material, tècnics i un programa continuat que permeti començar des de la base.
Perquè una medalla mundial hauria de ser molt més que una fotografia institucional.
Hauria de ser una oportunitat.
Felicitats, Mònica.
I ara, que ningú no miri cap a una altra banda
Avui toca celebrar una actuació magnífica i una medalla extraordinària.
Però demà caldrà tornar a fer la mateixa pregunta:
Quants anys més haurà de continuar Andorra celebrant els èxits de Mònica Doria abans de crear les condicions perquè un nen o una nena pugui descobrir l’eslàlom sense haver de sortir del país?
Mònica ja ha fet la seva part.
Ha entrenat, ha competit, ha representat Andorra i ha pujat al podi d’un Campionat del Món.
Ara correspon a les institucions fer la seva.
Felicitats, Mònica, per aquesta magnífica medalla de plata.
I a qui tingui responsabilitats en l’esport andorrà:
menys fotografies amb les medalles i
més instal·lacions al país perquè pugui arribar la generació següent.
