Una amiga valenta, alegre
I em costa escriure aquestes paraules. Perquè, fins fa no tant, sempre hi era: amb el somriure obert, amb ganes de remar, de compartir, de riure. Amb aquella energia que feia el riu més viu.
Va ser-hi des del principi. Quan tot just començàvem a fer caiac, a la piscina, quan encara no sabíem gaire què fèiem però tot era il·lusió. Ella ja hi era. Sempre disposada, sempre animant. Va formar part d’aquell petit gran inici que ens va unir.
Encara ric (i ploro) quan recordo aquell dia al camp d’eslàlom. Estàvem a "Inicia", i el Marc ens havia dit ben clar que ens aturéssim abans d’entrar a la part de "Compe", a "Bifurca". Però la Pilar, en el seu caiac inflable vermell, va decidir que no. Que ella baixava tota la línia, de dalt a baix. I així ho va fer. Amb una alegria desbordant i aquell punt d’insolència dolça que la feia tan autèntica. Quan va arribar a baix, reia com una criatura. I, com si no n’hi hagués prou, va tornar a pujar per repetir-ho només fins a Inicia, aquesta vegada. Des d’aleshores, entre nosaltres, “fer un Pilar” va quedar com sinònim de seguir endavant amb un somriure, sense por, tot i les indicacions.
La Pilar era això. Una força tranquil·la. Una presència lluminosa.
La seva manera de ser deixava petjada, però sense fer soroll. Amb complicitat, amb bondat, amb caracter i amb aquella vitalitat que t’ho desmuntava tot.
Jo, seguire palejant, la seguiré veient, en cada palejada, en cada inici, en cada rialla compartida entre aigües.
Gràcies, Pilar, per ser, per estar, per quedar-te en nosaltres.
In memoriam
